Malafogassa

 
La lliça bruta
Antoni Pladevall i Arumí
Galerada, Cabrera de Mar, 2001

[...] Els estius, potser perquè para menys per casa, en Miquel no turmenta tant els de casa seva. Era marrec marrec quan agafà el costum d’anar al riu a banyar-se una estona abans de dinar. Si no és un estiu sec, sovint ressegueix un tros de riu avall amb l’aigua fins als genolls, perquè s’estima més quedar-se en una gorga profunda que hi ha en un revolt, on se sent protegit pels oms, els verns i el matassar d’argelagues que creix a les dues ribes i pot, per tant, nedar sense gens de roba, nu de pèl a pèl.



L’abre constant. Obra poètica II. L’exili i la mirada
Lluís Solà
Proa, Barcelona, 2003

21
Immòbil a la riba immòbil,
mirant-nos
incansablement a la mirada,
escoltant el riu
dins l’oïda silenciosa.

De pressa davallaven
les aigües,
de pressa i incessants.

No sabíem
de quina boca impacient
venien.

Rabents i sense parar
passaven,
impetuoses,
escumejant,
davant la riba muda. 

Sant Feliuet


Entre la bellesa i el dolor
Lluís Solà i Sala
Edicions 62, Barcelona, 2010


II-16 
La pedra sonora, la pedra a l'intempèrie, la pedra on s’inscriu la pluja i el vent, el sol i la gebrada. La pedra que la mà contínua molina, que l'alè pinta i que la sal punyent furga. La pedra anònima, la pedra múltiple, la pedra de la cova i la pedra de l’aire. La pedra dorment, la pedra que dins les gerres de la nit madura, la pedra comuna, la pedra cega, brillant i transparent que dins la boca sura. 
p114


III- 23 
La pedra buida, la pedra ajaguda, en el cercle furiós inscrita, buida del que des de dins del seu cor endins la buida, a cada instant, fragment a fragment, àtom a àtom, so a so, buida del silenci fecund que dels quatre horitzons del seu domini intrèpid la fulmina. Buida la pedra.
p.123



El lloc fidel dins de L’arbre constant. Obra poètica II
Lluís Solà i Sala
Proa, Barcelona, 2003

XII
Escales infatigables de la mirada. Al primer esglaó la cara només és una cara. Al segon esglaó la cara és l’horitzó abrandat. Al tercer esglaó la cara és un estany impacient. Al quart esglaó la cara és un astre que no havíem vist. Al cinquè esglaó és l’altre riba de la teva cara. Al sisè esglaó és el bosc adormit abans que la nit hagi abandonat la terra. Al setè esglaó la car és el bosc transparent amb un àngel amb l’espasa encesa a l’entrada.

Riera Major


Poemes de la secció “Riera Major” del Llibre Com si de sempre
Miquel Desclot
Edicions 62, Barcelona, 1994

Corrent vivífic,
plasma de la muntanya
on conflueixen,
des de totes les venes
de l’organisme,
les olors i els murmuris,
els secrets tremolosos,
les visions captives
—peons de la memòria.

Matriu de pedra grisa
per a les aigües àmniques
de la riera.
Terror de la fluència
que de sobte les xucla.

Les netes aigües
que al rabeig ens perfeien
amb dits de terrissaire
avui hi xarboten,
tenyides de nosaltres,
una vintena volta.

Les cueretes
vetllaven la creixença
dels joves músculs.
Els pollancs agitaven
promeses dringadisses.

Des de la riba,
ganivetes de roca
esperonaven
la descalça nuesa
dels turmells indecisos.

Les aigües roges
que la tempesta aviva
tot just revénen
a la trama d’artèries
on les tempestes coven.

Per l'escomesa
dels nostres dits frisosos
de robinsons imberbes,
la tendra escorça
de l'acàcia rugosa
s'esberlava amb l'estrèpit
de la ruïna
per omplir la ribera
d'una olor embogidora
de regalèssia
-olor àcida i pura
de ritual atàvic
de mort i vida.

La mateixa aigua
que nodria de somnis
l'adolescència
infantà la cintura
del cos edènic
que ara viu de memòria.

Gira la mola,
empesa per la fúria
del corrent jove,
entre parets palpades
per vetustes penombres.

Fa una pols fina
amb totes les engrunes
que la riera
servava, condormides,
entre còdols i molses.

I l'aigua se l'emporta,
dissolta en els reflexos.



Fontclara, estiu de 1992

Font trobada


Les cases del meu carrer
Enric Casasses
Edició especial de John Gerard, 2006

Les cases del meu carrer
les cases del meu carrer
una cova a la muntanya
el jardí vermell de flors
l’embarcador de la platja
la barraca dels pastors

el niu penjat a la branca
la claror del fons del pou
els fumerols de la plana

les parades del mercat
el banc de seure a la plaça
el caminet d’entre els camps
la fàbrica abandonada

el racó de sota el pont
la font de la font trobada
el porxo de l’estació
la palla groga a l’estable

l’ombra d’un sol presseguer
la pols de la caravana
i la llum de l’horitzó
i l’estrella més llunyana

tot és casa meva i tot
m’era i m’és i em serà casa
com si veiés voleiar
la roba estesa de l’àvia


Col·legi del Roser


El mossèn
Isabel-Clara Simó
Plaza i Janés, Barcelona, 1987

 [p. 60-63]
“El dia que va encetar el camí del Seminari, com li bullia el cor! Tots dotze companys anaven amb sentiments diversos, tots excitats, però. El Tonet, espantat, i el Romeu amb cançons desafinades a la boca, els braços oberts, el Met sense parar amb les seves bromes escatològiques, i el Toni dient que s’afanyessin, sense parar, que farien tard el primer dia. En arribar a Sant Tomàs se’ls uniren els nois de Sant Julià de Vilatorta, i nasqué a l’acte una enemistat de bàndols entre els de Folgueroles i els de Sant Julià. Les burles, tan cruels, es feren sentir tot el camí, i també a la tornada, i així cada dia, les paraules de cadascun emborratxant els altres. El camí fa baixada i l’aire és fi i afuat i el cel d’un blau palpable, corpori. Les fagedes brillen amb el sol del matí. Els de Sant Julià van més mal vestits, són més febles, i els de Folgueroles en voldrien fer tires de pell i se senten invencibles. Passen per can Tona i saluden amb el braç i riuen secrets feridors per les orelles dels de Sant Julià, que intenten, en debades, emular-los, però ells no ho consenten: són més i més alts, i de segur que els poden. El camí és bonic tota l’estona, i cadascú, segons el tarannà, fa comentaris. Alguns imiten, sense voler-ho, els grans: allò d’aixecar el nas i flairar l’aire per dir si ve tempesta o ve sequera, si hi haurà vent o la nit serà calenta [...] Al Seminari, en el descans, juguen a bitlles, i, d’amagat dels capellans, juguen a cartes. Ell guanya sempre, de vegades, fent trampa, de vegades fent llei, d’altres només per ser intrèpid, amb un farol ben fet. De camí cap a Folgueroles, els companys multipliquen les gestes, i els de Sant Julià miren amb respecte aquell noiàs més alt que ells, amb el bastó de tortellatge sempre a punt si se li disputa la raó [...] L’han renyat a classe i els de Sant Julià li’n fan befa, i s’encoloreix tant que han d’intervenir els companys per aturar-lo, per frenar-lo, perquè és ben capaç de trencar-los els cap amb el gros bastó de tortellatge. Aleshores, decideixen les regles de batussa: una batalla a cops de pedra amb territoris prèviament convinguts. I amb quina fúria llança els rocs! I quin plaer encertar el cap, i millor encara la cella, que fa raja tanta sang –s’encén el gust metàl·lic a la llengua, roja llaminadura de la victòria– quin plaer més salvatge, veure’ls retrocedir i demanar clemència, i veure com, humils, enretiren les paraules que l’han ofès.” 


 Poemes 1950-1975
Segimon Serrallonga
Crítica, Barcelona, 2007

Rabeig del Ter
Quan plana enllà de l’aigua
per sobre la resclosa
el sol tornassolava
les fibres del corrent

de tanta vastitud
només el cor n’havia
al nus eternament.

Qui doncs per mi escoltava
o qui per mi aprenia
lliçons a l’aula freda?

Si d’ulls sobre el rabeig
en unitat sofrien
les forces de la ment

només a vora l’aigua
la vida era profunda
els nombres cavil·losos
les lletres radicals.

Torrents del Prat


La lliça bruta
Antoni Pladevall i Arumí
Galerada, Cabrera de Mar, 2001


[...] La casa ve, mirada de llevant estant, ran de camps, però per la banda de ponent queda atoronada, dreta dalt d’un petit terrer xaragallat per l’aigua de la pluja. La façana fulgura, el sol encara irisa les teulades banyades sense mesura, la punta desvestida de la barbacana on nia, cada any, una oreneta, potser la mateixa. Arreu domina aquella consistència estranya de les coses humides. Rostos avall de la casa, cap al riu zigzaguejant, cap ala pollancreda imponent, els ulls poden palpar la terra encara mig estovada, els bassals cada vegada més plens de sol, més buits de l’aigua que el galàpet garriguer torna terrosa, color de cafè, entre mates de farigola i de fonoll olorós.




Perot Rocaguinarda: cap de bandolers
Xavier Roviró i Alemany
Farell editors 2006

[...] El febrer de 1608 Francesc Torrent dels Prats, capità de la Unió de Vic, va prendre a en Pere Roca de Muntanyola, un dels més destacats lloctinents de la banda i amic personal de Rocaguinarda. [...] Perot passà a l’acció i va venjar la presó del seu amic.[...] El dia 27 de febrer, amb un grup reduït de bandolers, catorze o quinze, van anar al mas Torrent dels Prats i hi calaren foc. El comissari Torrent estava desesperat i ple de ràbia. En Rocaguinarda en canvi es trobava tranquil i provocador. L’endemà mateix va anar a Vic i deixà al peu del portal de Gurb un paper, desafiant al comissari amb unes fortes amenaces:
Ab estes fas assaber  a tots llos amics valladós d’en Torrent dels Prats i quall sevoll qui vage ab ell ni qui li done a menjar ni a beure que’s tingan per desafiats de mort, ills cremaré payés i cases ills mataré bestiàs i assó vos jur passarà axí per llo St. Batisma que e rebut. Parot Roquaguinarda.

 [...] Poques setmanes després de la publicació de les crides, el dia 1 de maig de 1608, fou executat a Barcelona Pere Roca de Muntanyola.
 [...] A finals de 1609, en Rocaguinarda va aconseguir venjar-se i matà en Torrent a Calldetenes.



Can Garbells


Quadern de Can Garbells
Antoni Pladevall i Arumí
Galerada. Cabrera de Mar, 2002


Retorn a Can Garbells
 
Sembla molt afectada, l’avia, al telèfon, i no m’amaga que recorre a mi després que la tieta de Santa Perpètua li hagi donat un bon disgust al·legant que el restaurant, la cuina lliga molt, mare, ho sabeu de sobres, no li deixa ni un moment lliure. La respiració fonda que sega algunes de les seves paraules posa u deix de súplica a la petició i, encara que em guardava tot el matí d’avui per passar la darrera capa de pintura al menjador de casa, quedem que passaré a recollir-la a l’estació de Vic a les dotze i que l’acompanyaré a Can Garbells. Deu o dotze anys deu fer, de l’ultima vegada, només recorda que va ser durant la tardor, octubre avançat, quan, tornant de collir bolets pels voltants de l’ermita de Sant Llorenç, ella, la meva mare i els oncles de Malla es van aturar un moment a l’era i, amb la cistella arrastellada de becs de perdiu, fredelucs i rossinyols de pi, llores no, que son massa amargants, es van esgarrifar veient com havia cedit tota la banda de marinada i bona part de la de llevant. L’àvia, a l’estació, petoneja efusivament la Carme, creguda, perquè ve amb nosaltres, que no ens esguerra el festejar dels diumenges, i tot seguit emprenem el viatge en direcció als camps i els boscos que durant anys, molts vespres abans d’adormir-se, ha resseguit, arrencada d’ànsia i giravolts de silenci, a la claror del pàmpol del pati del darrere que entra a la seva cambra perquè sempre deixa la persiana a un dit del bastiment. Sortim de Vic, travessem Calldetenes, passat Folgueroles agafem el primer trencant a mà dreta i, seguint el camí que zigzagueja entre petites rouredes, ensopeguem amb el que queda de Can Garbells. Donem, tot aplanant l’herbassar i esquivant els esbarzers amenaçadors, una volta sencera a la casa: fa feredat. Excepte la banda de tramuntana, que encara s’aguanta prou dreta, la teulada inclosa, Can Garbells és un autèntic enderroc, una ruïna convertida en pastura d’esbarzers i amagatall de ratolins i sargantanes. En passar-nos davant la pallissa, a l’àvia se li neguen els ulls recordant la paciència que havia tingut amb ella l’avi Lluís quan, durant la guerra, s’hi amagava per guiar-la, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, en la feina de sembrar el camp de vora l’era. Una altra vegada el record de l’avi, el record de la solellada, el record d’haver agut de començar de nou, amb tots els fills encara petits, lluny de Can Garbells, com una burla inoportuna de la vida. L’àvia em toca de sobre una braç i em diu, esbossant  un somriure, que té una necessitat d’aquelles, i s’esquitlla rabent cap al darrere de la casa. Passen cinc, set, deu minuts, però on coi s’ha ficat aquesta dona?, i no torna. La cridem ben alt, però no ens contesta i, finalment, ens empassem  la vergonya i traiem el cap per la cantonada: l’àvia enlloc, el cor se’ns dispara. Voltem la cas dues vagades senceres, i fins i tot mirem, temorosos que no s’hi hagués esllavissat, el rost dret que arrenca de sota la pallissa, tot sense sort. Decidim que cal avisar els veïns i demanar-los que ens donin un cop de mà, convençuts que només ells coneixen a fons els xaragalls i les reconades de l’entorn. Partim de Can Garbells sense l’àvia Maria, atònits, la por repenjant-se pel xassís i les rodes polsoses del 2cv, mentre el sol espetega esplendorós damunt les esquenes fosques de les sargantanes que, escampades per la casa en ruïnes, canvien de tant en tant de biga o de teula, arriscant, com sempre la cua.

Fussimanya

 
 
Retrat d’un assassí d’ocells
Emili Teixidor
Proa, Barcelona, 1988

La cogullada, la puput, la perdiu, la guatlla... Els verdums, l’estornell, el pinsà mec i el pinsà borroner, el passerell... El pardal roquer i el pardal de passa , els coloms, els colomins, el pigot, la griva, el gaig, la merla... I els que porten noms especials, que fan riure o fan por, com ara el botxí, que menja cavalls de serp, fa el niu al forcatge dels pruners i peix cuques de verí als seus petits quan vol que es morin; el botxí garcer, que rescata les caderneres, del reclam fins i tot quan són a dins de la gàbia; la miloca o busaroca que el sol li fa vergonya i es beu l’oli de la llàntia de Santíssim, la xibeca, mal averany, que quan xiula a la matinada, pels voltants d’una casa amb un malalt vol dir que té la mort a punt; el botiguer, que és un  ocell d’aigua; el sipaio, amb nom de guerra dels carlins; el sit que es menja les llavors dels lletsons i les correjoles; la pastoreta que a l’hivern es passeja sobre el glaç;  el cul blanc; l’ull de bou, el més petit de tots; l’enganyapastors, que quan l’encalcen fa veure que està ferit o masegat perquè no l’agafin; el capsigrany; el siboc... i la mallerenga carbonera, la mallerenga petita, la mallerenga blava, la mallerenga d’aigua de plomatge roig vell..., i la pitorliua, que tothom admira, i es deixa caçar al niu amb les trampes dels ocellaires, i s’enfila amunt i refila més que cap altre.

Repassava des del llit tots els noms dels ocells que sabia. Tots els noms que havia sentit a casa o al poble, en un moment o altre, ocells vistos o escoltats, ocells endevinats en el traç d’un vol o en el foc del plomatge per l’ombra de la boscúria; cada ocell podia portar un secret amagat, un altre nom en clau que m’obrís la porta a altres misteris.



Poemes 1950-1975
Segimon Serrallonga
Crítica, Barcelona, 1979

Primavera del Ter
Éssers feliços animen
el curs de l’aigua profunda.
Ran de la riba m’inunda
la lluor de l’herba humida.

El sol del dia s’emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l’agost.
Estic sol mirant la vida.

Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se’m fa taula,
universal mare terra.

Tot és i tot m’alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.

Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l’hora dels homes.


Pa Negre
Emili Teixidor
Columna, Barcelona, 2003

[...] Amb els colors de la tardor, arribaven tot d’altres transformacions.
Molts arbres es començaven  a despullar el verd de les herbes del prat es marcia; estols d’orenetes i pinsans s’escampaven pel cel com xarxes voladores i esperaven tota una tarda o un parell de dies fins que arreplegaven els tocatardans i quan hi eren tots, en un moment desapareixien fins l’any vinent; el saüquer de darrere del mas desprenia una pluja de voliaines blanques que cobria el terra com una neu rodona i càlida i tot el prat s’inundava d’aquella olor intensa, picant, medicinal i fresca, que es ficava pel nas i arribava al cervell  per deixar-hi un gust barrejat de menta anís.

Gorg de Llitons


Mercè Boletaire
Mercè Torrents
Lumen, Barcelona, 1984

[...]-A veure, Mercè, si m’escoltes bé. Heu d’anar fins a la font Trobada i, agafant el camininet de l’esquerra, pujar cap al Masdencoll per arribar a Puigtinyós. Aleshores travesseu el collet de les Valls i arribareu a l’obaga. Per allà ja podeu començar a buscar. Aneu fent i quan arribeu al gorg de Llitons, el travesseu i continueu buscant entre la vorera del torrent fins a mitja vessant de Sant Llorenç. ...

[...]Quan ja feia una bona estona que corrien i els cistells i els bolets i els vestits pesaven qui-sap-lo- de tan amarats, van arribar a la palanca del gorg de Llitons. Eren mitja dotzena de boscais, travats amb gleves i travessats sobre el torrent, aprofitant uns esqueis a la roca. Al costat esquerre, la roca feia una balma que, als nostres boletaires, els va semblar un bon recer per aixoplugar-se i deixar passar la pluja. ...


Cims Pensamenters
Perejaume
Edicions Polígrafa, Barcelona, 2004

D’entre aquells llocs posats sota l’advocació d’un autor, Folgueroles és, sense cap dubte, un dels més incontrovertibles. Tot el terme constitueix la paleta dels llocs de Verdaguer amb el gorg profund i negre de Nitons, que és el forat que hi ha per passar-hi el dit i tenir el terme agafat a la mà. Lloc i autoria, verdegueritat i Folgueroles, obra i geografia, grandiositat i petitesa, terra natal i terra estranya, s’aglutinen i mesclen de cara a constituir, més tard els seus casolaníssims punts de  comparança amb no importa quina cosa, distància o magnitud.

El Cingle de la Minyona


Verdaguer. Estudis i aproximacions
Ricard Torrents
Eumo, Vic, 1995

El paisatge de les Guilleries, contemplat des del collet de roca de foc de Collsameda, per on l’antic camí procedent de Folgueroles i Vic travessava cap a les fondalades de la riera major i del Ter, entre el salt o cingle de la Minyona i el puig del monestir-castell de Sant Llorenç, fou una de les impressions primeres i més fondes que degué rebre el poeta davant l’espectacle de la natura. No altra cosa indica l’entusiasme amb què el descrivia en una prosa de l’època de can Tona, quan, cap a 1868, estan ocupat en les visions grandioses de L’Atlàntida enfonsada, treballava alhora en un llibre de records d’infantesa on narrava el d’una anada al bosc amb llenyataires. Segons l’editor, formava part d’aquesta prosa la bellíssima descripció de les Guilleries, que constitueix, en l’ordre cronològic, una de les primeres proves verdaguerianes en què la percepció d’un paisatge es tradueix en efectes estilístics de gran eficàcia. Publicada en transcripció documental per Casacuberta, heus-la aquí traspassada, amb lleugers retocs al català normalitzat.

Sortirem de la muntanya, per un collet de roca de foc, a la Guilleria. No sentíreu descriure mai aquella terra dels llops i els bandolers? Afigureu-vos que la veieu amb mi des de la pelada roca d’on la mireu, gran immensa, estendre’s als vostres peus fins a les muntanyes de Serrallonga, que lluny s’obiren a petits turonets coberts d’alzinars i pinedes, en què blanqueja sols alguna caseta com una blanca vela en la mar d’ones verdoses que brama a mos peus; turonets comparables per la munió i rodonesa als que fan en temps de pluja les formigues pels camins; tots amb la seva vermellor de foc ofèn els ulls, sols amagada per la gran espessor d’arboços i pins que s’encreuen i es fan ombra  d’un cap fins a l’altre. [...] Per l’altra banda, com un dret i seguit mur de roques tallat amb ferro, s’aixeca una continuació de les serres de Cabrera, que es veuen oscades més lluny, i s’allarga més, fins a on sóc, en arrocat i altíssim cingle, anomenat de la Minyona.

           
Obreda
Perejaume
Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2003

Serrallonga
Oh lloc, acosta’m, en persona, al teu fer,
Condueix-me amb els accidents favorables
perquè obri per ofici de saber les coses
endevinadores, elles mateixes, d’on han de dur-me.

Oh paraules que escric, sosteniu-me, a pols,
Sosteniu-me en rengles compassats
o en grans períodes, com d’un ordre de mots
i de sentits dels quals jo depengui.

Jo he de pensar damunt vostre, oh noms
De tanta lentitud, els més ronsers
d’entre els turons, per arribar-hi a peu un dia.

Mestres en relleu, en enlairades, boteruts mestres!
De formes montserratades, de formes puigmelades,
Poncelleu, esbadelleu-vos, com un abisme que floríssiu.

Puiglagulla

 
Les gestes essencials
Anton Carrera
Paraula Menor (1979)


Puiglagulla
Rost ensagnat d’argila, cimadal,
palau d’ocells vetllant fresses llunyanes,
indrets d’obaga, recs només remor
i tremolor de pètals a les branques.
Per laberints d’escorça sortiré
amb un buirac de brins a encalçar l’aire.
Treva del vent, silenci adolorit,
breu contrapunt de fulles a la dansa.
Clapa de llaura, terra a punt de gra,
reclama el gest rabent i la mirada!
Revé l’oreig que munta pels barrancs
i torna  tot l’herbei a batre d’ales.
Frescor de cova feta d’entrellum:
Al clot de pedra cauen cristalls d’aigua.
S’ajoca l’or, esment de capaltard,
Llençols de boira colguen l’ampla Plana.

Sant Llorenç dels Munts


El monestir de l’amor secret
M. Dolors Farrés
Proa, Barcelona, 2008



 [...] El novici s’atura a la reixa d’accés i mira l’edifici que ha aparegut al seu davant. El capellà del poble li havia dit que Sant Llorenç s’alça damunt d’un Cingle, però no que un atapeït alzinar l’ocultés fins al darrer moment. Amb la boca oberta i fent visera amb la mà, Jacme contempla el monestir que a partir d’ara serà casa seva. A la primera llum del matí, s’ha acomiadat dels seus i s’ha posat a caminar, sense mirar enrere, amb la panxa buida i les sabates apunt de trencar-se. Ha fet la proesa de venir a peu des de Querós, camps a través per les inhòspites Guilleries, sota el sol d’agost. [...] Més enllà dels horts i les pastures del Monestir s’estén el bosc de la cara est, immens, inhòspit. La roureda centenària arriba als límits de l’estimball més pronunciat dels que circumden Sant Llorenç. L’abisme de l’est, tallat en vertical, té una alçada esgarrifosa. Els frares en diuen la Punta des de temps immemorial, perquè l’arbreda es va fent estreta i acaba en un angle rocallós punxegut, a continuació del qual no hi ha res més que l’esbalçader. Llegües avall recomença la vegetació. Des de la Punta s’albiren alguns masos del poble de Sant Sadurní i el campanar de l’església. Si el vent és favorable, de les profunditats de la vall en pugen grunys de bestiar i cloqueig d’aviram. [...] La infermeria és una espaiosa sala dividida en dos departaments. Al damunt d’una llarga taula, llibres i pergamins solts. Nascuda de la paret, una lleixa sosté un fogó, una olla d’aram, un alambí i una retorta. A terra descansa un pesat morter de cinc pams de diàmetre. La prestatgeria, amb multitud de pots, caixes de simples i compostos, folra gairebé dues terceres parts de l’estança.

Sant Romà de Sau


Petjades sota l’aigua
Maria Dolors Orriols
Eumo / La tralla, Vic, 1984



[...] És un conjunt impressionant, molt més colpidor encara si penso que bona part d’aquestes terres ha de desaparèixer sota l’aigua. [...] Per això he parlat d’un objectiu fotogràfic extraordinari, més gran capaç de copsar i detallar aquestes imatges. Voldria guardar la visió d’aquestes muntanyes, amb cingleres tallades per misteriosos ganivets, roques tenyides de gammes càlides que van del vermell al morat i que segons com hi peta el sol, sembla que sagnin. Hi ha camps de tots colors i tou d’arbres que dansen tot seguin la màgia del vent que els atia. I enmig de tot això hi ha, aplegades en uns llocs o bé escampades en altres, una colla de cases revellides, ingènues i senzilles, que tenen els ulls clucs de les finestres closes, i les boques desdentegades de les portes obertes. Tot plegat forma el poblet de Sant Romà de Sau, mig abandonat, mentre espera la mort definitiva. Una mort que ja té pintada al rostre, una descomposició que ja ha començat. Hom diria, que el poble amb l’església, el campanar i els conreus, ha caigut per atzar en aquesta clotada. Tant se val si algunes teulades encara es mantenen fortes i volen guaitar el cel; ja no veuran res. Són marcades per una força dura, inflexibles, solament de mirar-ho em sento trasbalsat.
[...] Aleshores apareix clarament l’alta muralla que han construït els homes, la barrera que mostra amb dents de ferro el que els humans han anat vomitant temps i més temps, nit i dia. Veien una veta blanca, gruixuda, estesa entre les dues vessants, creada per la voluntat dels qui l’han imposada. No és pas filla natural de la muntanya, és feta de roques bordes i falses; grava, ferro, ciment, rocs... argamassa. Brogit de maquinàries, petar de les barrinades, remor dels grans timbals de ferro movent-se contínuament... Heus aquí com ha ant pujant la falsa paret que s’ha convertit en el dic que sostindrà l’aigua del pantà de Sau. [...] Així que la presa estarà llesta, la terra es xoparà d’aigua, [...]  l’aigua s’estatjarà arreu, com un hoste. Anirà pujant de nivell, entrarà a les cases, resseguint tots els racons de les cases sense oblidar-ne ni un. [...] Mirant l’alçada del campanar, es podrà calcular la fondària.



Poemes 1950-1975
Segimon Serrallonga
Crítica, Barcelona, 1979


La roca del migdia de Sau
[...] Ara entenc tot el que veig,
frescors de llum, fogors d’aigua.
No mor enlloc la salut,
tot és panteix d’absolut,
res i no-res en puixança.
Ratlla de l’ésser en mils
de milions rebregada,
carena branques i pont,
obscuritat de la font,
albeca humida de l’arbre:
en llur mudable congreny
no són follia ni seny,
i si crido, veu humana!
oh solitud persistent!
la roca és roca a ple aire.

Doncs solituds innocents,
minerals, florals, humanes.
Va, eternitat de futur,
oh veda d’unitats clares!
Ara perquè en tinc el goig
els homes lliuren la batalla
de llibertat en mi, goig
del pensament que regala.
Si nebuloses de fred
tremolen brillen i cauen,
abans del vespre roent
polítics bords davallaven
a pous de mort, oceans
d’eternitat desanades.

Verdeja pur el país.
Broten fortes les amades.
A les ciutats els carrers
treuen flors, fruita i fullaca.
I qui ens podria ofegar
el tirany d’aquesta farga?
Som ideals i ens volem
en impossibles contrades.
Ai amor, maror de mi,
toca roca amb la mirada!
Si l’impossible ens constreny,
no hi ha follia ni seny:
la roca és roca a ple aire.  

Vilanova de Sau


L’home de Sau
Jaume Cabré
La Galera, Barcelona, 1985

Quan el dia s’aixeca fes i amb la cara tan neta, dóna gust de pedalejar fort i deixar que els pulmons s’emplenin amb tot l’aire del món. En Pau i la Berta havien dit als de casa que marxaven d’excursió. Els havia faltat temps per agafar la bicicleta i enfilar cap el Cingle. En arribar a la Vileta Xica, a mitja hora del poble, el camí es convertia en un record boirós de senderol, ple de sots, roderes fetes per l’aigua, herbots que ningú no s’havia amoïnat mai a tallar, i s’enfonyava dins del bosc cap a la paret roja, impressionant i alta del Cingle Vermell, un conglomerat que sobresortia més de cinquanta metres per damunt del bosc. Aquella roca tenia la cara afaitada i lluïa un barret verd de roures i matolls al capdamunt.  [...] I dit i fet, ara un pas, ara l’altre, baixaren Fins a la font del Raig, en silenci, submergits en els pensaments més foscos i cantelluts que es podien imaginar.



El volcà
Anna Dodas i Noguer
Edicions 62, Barcelona, 1991

[III]
les venes treballosament empenyen
una sang vermella i espessa
lenta
segueixen els miners
les vetes d’ulla i la pols
per dins les mines

al fons del laberint
en cavernes d’altres sines
se sent glatir el gran cor
el cor de la pedra del terra

Tavèrnoles


De Folgueroles a Tavèrnoles
Pilar Cabot

[...]El poble de Tavèrnoles que, anys avenir, havia de ser el meu poble, vaig descobrir-lo en una de les nostres excursions. Des de Folgueroles enfilàrem cap a la Damunt i, d’allí, travessant el tradicional caminet fel mig del camp del Pou, vàrem  entrar al bosc de l’altre banda fins a trobar les escales que baixen directes a la casa i la font dels Foquers, ja a Tavèrnoles. El campanar, el minúscul poblet arrapat al turó, la fonda vegetació, un silenci guarnit d’ocells.


Visc l’ombradiu i el sol
En l’escenari roig
De les cingleres;
Visc la història que sura
A les arrels dels roures;
La remor d’unes aigües
Que neguen fondes valls;
Els camins que s’endinsen
Als paratges íbers.
Visc una terra antiga.

Subscriure's a: Missatges (Atom)