Can Garbells

Quadern de Can Garbells

Antoni Pladevall i Arumí

Galerada. Cabrera de Mar, 2002

Retorn a Can Garbells

 

Sembla molt afectada, l’avia, al telèfon, i no m’amaga que recorre a mi després que la tieta de Santa Perpètua li hagi donat un bon disgust al·legant que el restaurant, la cuina lliga molt, mare, ho sabeu de sobres, no li deixa ni un moment lliure. La respiració fonda que sega algunes de les seves paraules posa u deix de súplica a la petició i, encara que em guardava tot el matí d’avui per passar la darrera capa de pintura al menjador de casa, quedem que passaré a recollir-la a l’estació de Vic a les dotze i que l’acompanyaré a Can Garbells. Deu o dotze anys deu fer, de l’ultima vegada, només recorda que va ser durant la tardor, octubre avançat, quan, tornant de collir bolets pels voltants de l’ermita de Sant Llorenç, ella, la meva mare i els oncles de Malla es van aturar un moment a l’era i, amb la cistella arrastellada de becs de perdiu, fredelucs i rossinyols de pi, llores no, que son massa amargants, es van esgarrifar veient com havia cedit tota la banda de marinada i bona part de la de llevant. L’àvia, a l’estació, petoneja efusivament la Carme, creguda, perquè ve amb nosaltres, que no ens esguerra el festejar dels diumenges, i tot seguit emprenem el viatge en direcció als camps i els boscos que durant anys, molts vespres abans d’adormir-se, ha resseguit, arrencada d’ànsia i giravolts de silenci, a la claror del pàmpol del pati del darrere que entra a la seva cambra perquè sempre deixa la persiana a un dit del bastiment. Sortim de Vic, travessem Calldetenes, passat Folgueroles agafem el primer trencant a mà dreta i, seguint el camí que zigzagueja entre petites rouredes, ensopeguem amb el que queda de Can Garbells. Donem, tot aplanant l’herbassar i esquivant els esbarzers amenaçadors, una volta sencera a la casa: fa feredat. Excepte la banda de tramuntana, que encara s’aguanta prou dreta, la teulada inclosa, Can Garbells és un autèntic enderroc, una ruïna convertida en pastura d’esbarzers i amagatall de ratolins i sargantanes. En passar-nos davant la pallissa, a l’àvia se li neguen els ulls recordant la paciència que havia tingut amb ella l’avi Lluís quan, durant la guerra, s’hi amagava per guiar-la, ara cap a la dreta, ara cap a l’esquerra, en la feina de sembrar el camp de vora l’era. Una altra vegada el record de l’avi, el record de la solellada, el record d’haver agut de començar de nou, amb tots els fills encara petits, lluny de Can Garbells, com una burla inoportuna de la vida. L’àvia em toca de sobre una braç i em diu, esbossant  un somriure, que té una necessitat d’aquelles, i s’esquitlla rabent cap al darrere de la casa. Passen cinc, set, deu minuts, però on coi s’ha ficat aquesta dona?, i no torna. La cridem ben alt, però no ens contesta i, finalment, ens empassem  la vergonya i traiem el cap per la cantonada: l’àvia enlloc, el cor se’ns dispara. Voltem la cas dues vagades senceres, i fins i tot mirem, temorosos que no s’hi hagués esllavissat, el rost dret que arrenca de sota la pallissa, tot sense sort. Decidim que cal avisar els veïns i demanar-los que ens donin un cop de mà, convençuts que només ells coneixen a fons els xaragalls i les reconades de l’entorn. Partim de Can Garbells sense l’àvia Maria, atònits, la por repenjant-se pel xassís i les rodes polsoses del 2cv, mentre el sol espetega esplendorós damunt les esquenes fosques de les sargantanes que, escampades per la casa en ruïnes, canvien de tant en tant de biga o de teula, arriscant, com sempre la cua.