Retrat d’un assassí d’ocells
Emili Teixidor
Proa, Barcelona, 1988
La cogullada, la puput, la perdiu, la guatlla... Els verdums, l’estornell, el pinsà mec i el pinsà borroner, el passerell... El pardal roquer i el pardal de passa , els coloms, els colomins, el pigot, la griva, el gaig, la merla... I els que porten noms especials, que fan riure o fan por, com ara el botxí, que menja cavalls de serp, fa el niu al forcatge dels pruners i peix cuques de verí als seus petits quan vol que es morin; el botxí garcer, que rescata les caderneres, del reclam fins i tot quan són a dins de la gàbia; la miloca o busaroca que el sol li fa vergonya i es beu l’oli de la llàntia de Santíssim, la xibeca, mal averany, que quan xiula a la matinada, pels voltants d’una casa amb un malalt vol dir que té la mort a punt; el botiguer, que és un ocell d’aigua; el sipaio, amb nom de guerra dels carlins; el sit que es menja les llavors dels lletsons i les correjoles; la pastoreta que a l’hivern es passeja sobre el glaç; el cul blanc; l’ull de bou, el més petit de tots; l’enganyapastors, que quan l’encalcen fa veure que està ferit o masegat perquè no l’agafin; el capsigrany; el siboc... i la mallerenga carbonera, la mallerenga petita, la mallerenga blava, la mallerenga d’aigua de plomatge roig vell..., i la pitorliua, que tothom admira, i es deixa caçar al niu amb les trampes dels ocellaires, i s’enfila amunt i refila més que cap altre.Repassava des del llit tots els noms dels ocells que sabia. Tots els noms que havia sentit a casa o al poble, en un moment o altre, ocells vistos o escoltats, ocells endevinats en el traç d’un vol o en el foc del plomatge per l’ombra de la boscúria; cada ocell podia portar un secret amagat, un altre nom en clau que m’obrís la porta a altres misteris.
Poemes 1950-1975
Segimon Serrallonga
Crítica, Barcelona, 1979
Primavera del Ter
Éssers feliços animen
el curs de l’aigua profunda.
Ran de la riba m’inunda
la lluor de l’herba humida.
El sol del dia s’emporta
les neus brillants pel congost
cap a la mar de l’agost.
Estic sol mirant la vida.
Pel pit em puja el silenci,
la música i la paraula.
La natura se’m fa taula,
universal mare terra.
Tot és i tot m’alimenta:
aigües brogents, nuu celeste,
ombra tranquil·la i tempesta
al ventre immens de la terra.
Oh sofriment indivís
de totes les primaveres
on plantaré les creueres
quan vindrà l’hora dels homes.
Pa Negre
Emili Teixidor
Columna, Barcelona, 2003
[...] Amb els colors de la tardor, arribaven tot d’altres transformacions.
Molts arbres es començaven a despullar el verd de les herbes del prat es marcia; estols d’orenetes i pinsans s’escampaven pel cel com xarxes voladores i esperaven tota una tarda o un parell de dies fins que arreplegaven els tocatardans i quan hi eren tots, en un moment desapareixien fins l’any vinent; el saüquer de darrere del mas desprenia una pluja de voliaines blanques que cobria el terra com una neu rodona i càlida i tot el prat s’inundava d’aquella olor intensa, picant, medicinal i fresca, que es ficava pel nas i arribava al cervell per deixar-hi un gust barrejat de menta anís.