El Cingle de la Minyona


Verdaguer. Estudis i aproximacions
Ricard Torrents
Eumo, Vic, 1995

El paisatge de les Guilleries, contemplat des del collet de roca de foc de Collsameda, per on l’antic camí procedent de Folgueroles i Vic travessava cap a les fondalades de la riera major i del Ter, entre el salt o cingle de la Minyona i el puig del monestir-castell de Sant Llorenç, fou una de les impressions primeres i més fondes que degué rebre el poeta davant l’espectacle de la natura. No altra cosa indica l’entusiasme amb què el descrivia en una prosa de l’època de can Tona, quan, cap a 1868, estan ocupat en les visions grandioses de L’Atlàntida enfonsada, treballava alhora en un llibre de records d’infantesa on narrava el d’una anada al bosc amb llenyataires. Segons l’editor, formava part d’aquesta prosa la bellíssima descripció de les Guilleries, que constitueix, en l’ordre cronològic, una de les primeres proves verdaguerianes en què la percepció d’un paisatge es tradueix en efectes estilístics de gran eficàcia. Publicada en transcripció documental per Casacuberta, heus-la aquí traspassada, amb lleugers retocs al català normalitzat.

Sortirem de la muntanya, per un collet de roca de foc, a la Guilleria. No sentíreu descriure mai aquella terra dels llops i els bandolers? Afigureu-vos que la veieu amb mi des de la pelada roca d’on la mireu, gran immensa, estendre’s als vostres peus fins a les muntanyes de Serrallonga, que lluny s’obiren a petits turonets coberts d’alzinars i pinedes, en què blanqueja sols alguna caseta com una blanca vela en la mar d’ones verdoses que brama a mos peus; turonets comparables per la munió i rodonesa als que fan en temps de pluja les formigues pels camins; tots amb la seva vermellor de foc ofèn els ulls, sols amagada per la gran espessor d’arboços i pins que s’encreuen i es fan ombra  d’un cap fins a l’altre. [...] Per l’altra banda, com un dret i seguit mur de roques tallat amb ferro, s’aixeca una continuació de les serres de Cabrera, que es veuen oscades més lluny, i s’allarga més, fins a on sóc, en arrocat i altíssim cingle, anomenat de la Minyona.

           
Obreda
Perejaume
Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2003

Serrallonga
Oh lloc, acosta’m, en persona, al teu fer,
Condueix-me amb els accidents favorables
perquè obri per ofici de saber les coses
endevinadores, elles mateixes, d’on han de dur-me.

Oh paraules que escric, sosteniu-me, a pols,
Sosteniu-me en rengles compassats
o en grans períodes, com d’un ordre de mots
i de sentits dels quals jo depengui.

Jo he de pensar damunt vostre, oh noms
De tanta lentitud, els més ronsers
d’entre els turons, per arribar-hi a peu un dia.

Mestres en relleu, en enlairades, boteruts mestres!
De formes montserratades, de formes puigmelades,
Poncelleu, esbadelleu-vos, com un abisme que floríssiu.