El mossènIsabel-Clara Simó
Plaza i Janés, Barcelona, 1987
“El dia que va encetar el camí del Seminari, com li bullia el cor! Tots dotze companys anaven amb sentiments diversos, tots excitats, però. El Tonet, espantat, i el Romeu amb cançons desafinades a la boca, els braços oberts, el Met sense parar amb les seves bromes escatològiques, i el Toni dient que s’afanyessin, sense parar, que farien tard el primer dia. En arribar a Sant Tomàs se’ls uniren els nois de Sant Julià de Vilatorta, i nasqué a l’acte una enemistat de bàndols entre els de Folgueroles i els de Sant Julià. Les burles, tan cruels, es feren sentir tot el camí, i també a la tornada, i així cada dia, les paraules de cadascun emborratxant els altres. El camí fa baixada i l’aire és fi i afuat i el cel d’un blau palpable, corpori. Les fagedes brillen amb el sol del matí. Els de Sant Julià van més mal vestits, són més febles, i els de Folgueroles en voldrien fer tires de pell i se senten invencibles. Passen per can Tona i saluden amb el braç i riuen secrets feridors per les orelles dels de Sant Julià, que intenten, en debades, emular-los, però ells no ho consenten: són més i més alts, i de segur que els poden. El camí és bonic tota l’estona, i cadascú, segons el tarannà, fa comentaris. Alguns imiten, sense voler-ho, els grans: allò d’aixecar el nas i flairar l’aire per dir si ve tempesta o ve sequera, si hi haurà vent o la nit serà calenta [...] Al Seminari, en el descans, juguen a bitlles, i, d’amagat dels capellans, juguen a cartes. Ell guanya sempre, de vegades, fent trampa, de vegades fent llei, d’altres només per ser intrèpid, amb un farol ben fet. De camí cap a Folgueroles, els companys multipliquen les gestes, i els de Sant Julià miren amb respecte aquell noiàs més alt que ells, amb el bastó de tortellatge sempre a punt si se li disputa la raó [...] L’han renyat a classe i els de Sant Julià li’n fan befa, i s’encoloreix tant que han d’intervenir els companys per aturar-lo, per frenar-lo, perquè és ben capaç de trencar-los els cap amb el gros bastó de tortellatge. Aleshores, decideixen les regles de batussa: una batalla a cops de pedra amb territoris prèviament convinguts. I amb quina fúria llança els rocs! I quin plaer encertar el cap, i millor encara la cella, que fa raja tanta sang –s’encén el gust metàl·lic a la llengua, roja llaminadura de la victòria– quin plaer més salvatge, veure’ls retrocedir i demanar clemència, i veure com, humils, enretiren les paraules que l’han ofès.” 
Segimon Serrallonga
Crítica, Barcelona, 2007
Rabeig del Ter
Quan plana enllà de l’aigua
per sobre la resclosa
el sol tornassolava
les fibres del corrent
de tanta vastitud
només el cor n’havia
al nus eternament.
Qui doncs per mi escoltava
o qui per mi aprenia
lliçons a l’aula freda?
Si d’ulls sobre el rabeig
en unitat sofrien
les forces de la ment
només a vora l’aigua
la vida era profunda
els nombres cavil·losos
les lletres radicals.