Petjades sota l’aigua
Maria Dolors Orriols
Eumo / La tralla, Vic, 1984
[...] És un conjunt impressionant, molt més colpidor encara si penso que bona part d’aquestes terres ha de desaparèixer sota l’aigua. [...] Per això he parlat d’un objectiu fotogràfic extraordinari, més gran capaç de copsar i detallar aquestes imatges. Voldria guardar la visió d’aquestes muntanyes, amb cingleres tallades per misteriosos ganivets, roques tenyides de gammes càlides que van del vermell al morat i que segons com hi peta el sol, sembla que sagnin. Hi ha camps de tots colors i tou d’arbres que dansen tot seguin la màgia del vent que els atia. I enmig de tot això hi ha, aplegades en uns llocs o bé escampades en altres, una colla de cases revellides, ingènues i senzilles, que tenen els ulls clucs de les finestres closes, i les boques desdentegades de les portes obertes. Tot plegat forma el poblet de Sant Romà de Sau, mig abandonat, mentre espera la mort definitiva. Una mort que ja té pintada al rostre, una descomposició que ja ha començat. Hom diria, que el poble amb l’església, el campanar i els conreus, ha caigut per atzar en aquesta clotada. Tant se val si algunes teulades encara es mantenen fortes i volen guaitar el cel; ja no veuran res. Són marcades per una força dura, inflexibles, solament de mirar-ho em sento trasbalsat.
[...] Aleshores apareix clarament l’alta muralla que han construït els homes, la barrera que mostra amb dents de ferro el que els humans han anat vomitant temps i més temps, nit i dia. Veien una veta blanca, gruixuda, estesa entre les dues vessants, creada per la voluntat dels qui l’han imposada. No és pas filla natural de la muntanya, és feta de roques bordes i falses; grava, ferro, ciment, rocs... argamassa. Brogit de maquinàries, petar de les barrinades, remor dels grans timbals de ferro movent-se contínuament... Heus aquí com ha ant pujant la falsa paret que s’ha convertit en el dic que sostindrà l’aigua del pantà de Sau. [...] Així que la presa estarà llesta, la terra es xoparà d’aigua, [...] l’aigua s’estatjarà arreu, com un hoste. Anirà pujant de nivell, entrarà a les cases, resseguint tots els racons de les cases sense oblidar-ne ni un. [...] Mirant l’alçada del campanar, es podrà calcular la fondària.Poemes 1950-1975
Segimon Serrallonga
Crítica, Barcelona, 1979
La roca del migdia de Sau[...] Ara entenc tot el que veig,
frescors de llum, fogors d’aigua.
No mor enlloc la salut,
tot és panteix d’absolut,
res i no-res en puixança.
Ratlla de l’ésser en mils
de milions rebregada,
carena branques i pont,
obscuritat de la font,
albeca humida de l’arbre:
en llur mudable congreny
no són follia ni seny,
i si crido, veu humana!
oh solitud persistent!
la roca és roca a ple aire.
Doncs solituds innocents,
minerals, florals, humanes.
Va, eternitat de futur,
oh veda d’unitats clares!
Ara perquè en tinc el goig
els homes lliuren la batalla
de llibertat en mi, goig
del pensament que regala.
Si nebuloses de fred
tremolen brillen i cauen,
abans del vespre roent
polítics bords davallaven
a pous de mort, oceans
d’eternitat desanades.
Verdeja pur el país.
Broten fortes les amades.
A les ciutats els carrers
treuen flors, fruita i fullaca.
I qui ens podria ofegar
el tirany d’aquesta farga?
Som ideals i ens volem
en impossibles contrades.
Ai amor, maror de mi,
toca roca amb la mirada!
Si l’impossible ens constreny,
no hi ha follia ni seny:
la roca és roca a ple aire.