Sant Llorenç dels Munts

El monestir de l’amor secret

M. Dolors Farrés

Proa, Barcelona, 2008

 [...] El novici s’atura a la reixa d’accés i mira l’edifici que ha aparegut al seu davant. El capellà del poble li havia dit que Sant Llorenç s’alça damunt d’un Cingle, però no que un atapeït alzinar l’ocultés fins al darrer moment. Amb la boca oberta i fent visera amb la mà, Jacme contempla el monestir que a partir d’ara serà casa seva. A la primera llum del matí, s’ha acomiadat dels seus i s’ha posat a caminar, sense mirar enrere, amb la panxa buida i les sabates apunt de trencar-se. Ha fet la proesa de venir a peu des de Querós, camps a través per les inhòspites Guilleries, sota el sol d’agost. [...] Més enllà dels horts i les pastures del Monestir s’estén el bosc de la cara est, immens, inhòspit. La roureda centenària arriba als límits de l’estimball més pronunciat dels que circumden Sant Llorenç. L’abisme de l’est, tallat en vertical, té una alçada esgarrifosa. Els frares en diuen la Punta des de temps immemorial, perquè l’arbreda es va fent estreta i acaba en un angle rocallós punxegut, a continuació del qual no hi ha res més que l’esbalçader. Llegües avall recomença la vegetació. Des de la Punta s’albiren alguns masos del poble de Sant Sadurní i el campanar de l’església. Si el vent és favorable, de les profunditats de la vall en pugen grunys de bestiar i cloqueig d’aviram. [...] La infermeria és una espaiosa sala dividida en dos departaments. Al damunt d’una llarga taula, llibres i pergamins solts. Nascuda de la paret, una lleixa sosté un fogó, una olla d’aram, un alambí i una retorta. A terra descansa un pesat morter de cinc pams de diàmetre. La prestatgeria, amb multitud de pots, caixes de simples i compostos, folra gairebé dues terceres parts de l’estança.